Continúo con mi mood serratiano de hoy con esta joya de hace ya 41 años.
(Que, por cierto, tiene el mismo título que ésta de Bénabar, a la que se parece bien poco en el tono y en el contenido...)
O, mucho menos kitsch pero no por ello menos hermosa :), la versión de Tete Montoliu al piano, con Serrat sentado a su lado:
E incluso, ya puestos, la versión del concierto de los pájaros, con ese acentazo madrileño de Úbeda del Sabina:
Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor...
Joan Manuel Serrat
No hay comentarios:
Publicar un comentario