Hotel

En el vestíbul buit, el finestral
té la pena dels arbres al capvespre
i un cansament de cotxes i de gent.
Penso que no ets amb mi i que això és Lisboa:
quan era jove hauria escrit
amb poca cosa més un poema d'amor.
Però els llums que s'encenen, el ventot,
el trànsit i la gent corrent a cegues
com sabent cap a on van, només m'evoquen
el difícil que ha estat la vida junts.
Cada un dels dos carrega aquesta pena
que ve de l'altre, i no sap què fer-ne.
L'amor és potser això. I enyorar-te
en el vidre —més fosc cada vegada—
d'un hotel on no sé per què he vingut.
Potser només per estar lluny de tu.

Joan Margarit